sábado. 20.04.2024

COSINAS DE LA NUESTRA SIERRA África ena Sierra (II)

Al barruntal estu úrtimu, don Silvestri Paraqué canteó la su cabeça cumu jeríu polun rayu. Sentiossi el palpital rapiu del su coraçón i nu púu evital una miraina de desafíu qu´obrigó a bahal la su cabeça al úrtimu entrelocutol, vihtima del su desatinu. Nu era gustosu paná delus motis. Bastanti era huchealssi Silvestri, cumu las´alimañas i las matas del campu, cumu pa qu´agora huessi a quealssi cunun apóu. Peru nu paró el su ahilar. Nu estaba pa gromas presonalis quandu, pol una enyiná ahena, poía esmoronalssi un emparehamentu de güena genti

Delirio
Delirio

Don Silvestri pisó la calli, cuna cautela propia de quienis güelvin del viahi duna capital de pa juera. Se canteó pal su lau gachu i aluegu pal su lau drechu i algotra ves al gachu…, echandu una levi sonrisina al comprobal qu´el rudiosu i peligrosu trassiegu delus cochis, hue suhtituíu polun chuchu que, embiscáu, diba jipandu tras un gatu esturráu.

Saluó cumu era la su cohtumbri, cunun chiquinu toqui de chaperu, a la genti que vio nel caminu, sin queal qu´el tiempu trahcurríu, huera del puebru, obrigábali a la consabía pregunta polus parientis i una lihera essplicación de l´aventura vivía. Él sabía qu´el atranquihu dispensáu, pol ca caraberu, engorrabassí ascapi, nun verbu. Dedicoli un inti a ca unu, lu suficienti cumu pa qu´al arribalssi a la tasca de Dorotéu Frutus, el´ehculcáu Frorenciu Casillas, ya nu l´atopara ellí. 

Sostribáu nel mostraol, Dorutéu Frutus palraba amigabrimenti cun Macario Arenas que riyinssi, entri frasi i frasi, delus deciris dunu i las´apohtillas desotru. Don Silvestri Paraqué osservó el cuadru qu´ofrecíassili cuna naturaliá delu cotidianu: la tasca cumu malcu dun Doratéu Frutus, riyendu i jaciendu riyil, huessi quien huessi el su entrelocutol. Esta ves diosi cuenta que´staba de nuevu nel su puebru, ena su casa.

    - Güenus días Doroteu –saluó educamenti don Silvestri-, ¡ola Macariu! 

    - ¡Hombri, don Silvestri, usté porequí!. ¿Qué tal essi viahi?. Me imáginu que to bien. Un poquinu más i nu güelvi.¡Menúas vacaciones!. Pa ondi ai perras ya se sabi.

    - Belequí, el mesmu que vihti i calza. Atrebíu, más qu´otra cosa, peru de perras na de na, que yo voi ehparramandu lu que tu vas ganandu. ¿Nuverdá Macariu?.

    - Cumu un´árdiga, don Silvestri, que l´é bihtu yo mesmu llevallas al bancu a carretás, en seronis i a reatas.

    - Lu qu´ai qu´aguantal, cunas oras que le jechu yo a esti arti de selvil caldus de güenas añás. Ya sedrá menus, que cuehtami muchu ganal-lu, qu´a veníu menus genti, cun menus perras  i encima nu´staba don Silvestri pa jacel caha. 

 - Deli, deli usté un paqueti de cliniss qu´agora mose poni a berraqueal.

- Quearunssi ena mi casa, Macariu, peru pues dal-li el tu moqueru.

- Porqu´stá comu stá que si nu angora mesmu estampábassilu ena filosa, ja, ja, ja,..     Güenu voimi, que créu abelmi pasáu tres vinus i un cuartu i nu quieru dil pola calli jaciendu cingañetas. Queinssi ustés cun Diós, ja, ja, ja, ...,

- Me narra u nu me narra el viahi, don Silvestri.

- Algotru día Doroteu, el próssimu seranu me essplayaré sobri lu divinu i l´umanu. Oi nu tengu ganas de caraba. Mañana avisas a tos, truji unus poquinus recueldus i meya docena de sorpresas. Agora que m´acueldu, yo quería vel a Florenciu Casillas.

- Precisamenti dessu palrabamus Macario i yo mesmu. 

- El tu tonu de vos jacimi barruntal que sigui argu.

- É que Florenciu Casillas créisilu to, i Macariu i yo mos´avemus inventáu una dessas que van a sel de contalas.

- ¿Qu´é?.

- Arribó el´otru día trihti i alicaíu, cumu mantú . Stábamus el Macariu i yo mesmu, tal cual, comu quandu s´entró usté  i voi yo i le preguntu:  ¿Pasatí argu,  Florenciu?”. Y él zurnu. Que si un vinu, aluegu otru vinu,..., i repitu:  Pasati argu, veuti raru. I él que  ponissi caraberu. 

- Que va pasalmi, Doroteu –me di-, qu´abiendu cincuenta años, toa una vía de trabahu, nu  tengu na de na. 

- Ties una muhel que te quieri cumu a naidi –diguli-, una finca d´oliveras, bruñalis i jigueras, i amás una casa. ¿Qué más quieris?, ¿una jesa cununa casona, enllená de cuelnus las sus parés, cumu lus señoronis?.

- Essi é el poblema, essi precisamente é el poblema, la mi casa –dimi él, atahándu la frasi.

- ¿Pu i cumu? –l´espetu yo hirviendu. 

- La mi casa… –me contehta-. Tengu una casa mu chiquinina. Un Ayuntamento tan grandi i yo una casa tan chiquina. 

- Si la tu muhel,…, nu envitara, …, tanta genti -Me guiña un´oju Macariu qu´está al quiti. 

- Lu di pulus negrus -añáu yo mesmu-, la tu muher no debía acogel genti folastera cununa casa tan chiqinina.  

- ¿Qué negrus? -pregunta él pa la nuestra sorpresa-. Yo nu vi ningún negru polel puebru. 

- ¡Claru! -le digu yo-, polque sólu van de nochi, i de nochi, lus negrus nu puen velsi. Ja, ja, ja,..., ¿va cogiendu la gasaa don Silvestri?. Agora vien a la tasca tolus días i le preguntu polus negrus, ja, ja, ja,..., i dicimi: Ya eché a unu, sólu queanmi cuatru, ja, ja, ja,... ¿Ë ocurrencia u nu, don Silvestri?. Pa mi qu´a queáu un poquinu salíu del julcu.

- Mu ingeniosu, sí. Encrusu senófobu –di don Silvestri, por didil argu-. Güena enliásti. ¡Menúa antusana!. Estu é l´acabossi. Té estas pasandu cunas tus chanzas hasta rozar la bufoná. Ya palraremus d´esta i d´otras mofas.

Don Silvestri Paraqué queó la tabierna bruscamenti, sin ni siquiá echal un sorbinu del tintu con gasiosa que tantu tuvu de menus nel trassiegu de tan largu viahi. Ya ena calli, el su cuelpu llenitu de hielis impeíali devolvel los salúus que lus veçinus amabrimenti le dedicaban.

- Vanssi pa juera cuatru días, i ya nu ai quien les tossa -dizía unu.

- Ya nu se salúa a los probis -inquiría otru.

- Cumu si nu tuvierali cunocenzia la perrucha.

- Va com´un molinu vientu -acertó un terceru.

Al barruntal estu úrtimu, don Silvestri Paraqué canteó la su cabeça cumu jeríu polun rayu. Sentiossi el palpital rapiu del su coraçón i nu púu evital una miraina de desafíu qu´obrigó a bahal la su cabeça al úrtimu entrelocutol, vihtima del su desatinu. Nu era gustosu paná delus motis. Bastanti era huchealssi Silvestri, cumu las´alimañas i las matas del campu, cumu pa qu´agora huessi a quealssi cunun apóu. Peru nu paró el su ahilar. Nu estaba pa gromas presonalis quandu, pol una enyiná ahena, poía esmoronalssi un emparehamentu de güena genti. 

Acercossi ancá Franciscu Casillas. Golpeó la puerta de maera cunus nudillus i, ehpecháu el cuarterón, púu vel a Franciscu cuyu rohtru reflejaba l´alegría porel emparehu.

- ¡Ey don Silvestri!. Entri, entri –diju amabrimenti Franciscu-. Ya dijumi Julia qu´allegó de pa juera.

- ¡Ola Florenciu. Veu qu´as tracamundeáu el´asiahamientu dela casa. ¡Mu guapa!. Cun guhto, ¡eh!. Tien ciertu encantu. Essus liençus cun paisahis, si pué sabelssi, ¿pa óndi lus conseguisti?.

- Me lus convió un´artista dela capital que vinu al puebru, en´agraezimientu polus mis trasvelus en mostral-li las callis i lus rinconis. Qu´sti puebru é del gustu detós, don Silvestri, del gustu detós. M´echó la su tarheta. Miralla: don Jesús Rojas Villasevil. Getafe. Madrid.

- ¡Baiga!, contarunmi cosas dél. Me gustaría  cunocel-li.

- Ya huessi pa la su tierra. 

– Otra ves será.

- Peru estu que pue vel, nu é to, venga pacá, don Silvestri. 

- ¡Un cualtu nuevu!. Güenu, güenu, Florenciu, estu si que nu esperabamilu. Nu se te abrá rotu la faldriquera.

- Na de na, las perrinas las ajorra Julia. Ya ve. Le quité un cachu al corral i m´a salíu esti cualtinu d´estal. Pa vel la televisión, ¿sabi usté?. Estaba acibarráu de jacel la via ena cocina. Peru,..., apotronissi don Silvestri. Tengu un´aguardienti que quita el jipu.

-Ya poía jacel tamién de curaeru del deliriu. 

-¿Qué di?. Paquí nu s´oyi na.

- Abraba pa mi mesmu de lus desvaríus i las´alucinacionis.

-¡Ah!. Essu son escaries, se pon unu cumu atacáu i to arrepiáu.

-Essu, essu é, cumu abarrenáu.  

Basáu ena estoria real dun deliriu que descrebi una creyencia que hue falsa. Escussamenti de-lirare sihnifica “salilsi del julcu al labrar la tierra”.

COSINAS DE LA NUESTRA SIERRA África ena Sierra (II)